En aquesta següent entrega continuo parlant del mateix concepte però filant una mica més prim.
La raó és que, sovint quan anem a les platges, trobem els cartells amb diverses prohibicions com; acampar, posar música alta, fer foguera, gossos…
Això no obstant, acostumem a veure grups de gent amb música alta molestant al del costat que, senzillament, vol sentir les onades del mar… O darrerament s’ha posat de moda, fer barbacoes a les platges tot i que no està permès.
Així i tot, no es fa res al respecte i, per tant, ho continuen fent. En canvi, ningú s’atreveix a portar el seu gos en temporada alta a les platges ordinàries, perquè està molt controlat. Que no dic que no es faci, però que es miri de la mateixa manera que les altres normes no?…
La prohibició d’entrar gossos a les platges és un reflex de la nostra societat, on sovint es culpen els animals per problemes que són de naturalesa humana.
La ironia és evident: prohibeixen els gossos, criatures que poden aportar alegria i vida a l’espai, mentre que deixen passar les deixalles que nosaltres mateixos generem.
Les platges, rius, parcs… amb el seu encant natural, es veuen empobrides per la nostra irresponsabilitat. Plàstics, llaunes i altres residus són testimonis silenciosos de la falta de respecte que tenim cap a l’entorn.
La contraposició entre la prohibició dels gossos i l’abundància de deixalles ens obliga a replantejar les nostres prioritats. Més que restringir l’accés dels gossos, potser, hauríem de centrar-nos en educar i promoure la neteja i respecte per la natura.
Els animals no són el problema; som nosaltres els que hem de canviar la nostra mirada i la nostra actitud cap a l’entorn.
És per això que la meva idea de combinar les fotografies amb un dibuix que reflecteix la realitat de la nostra societat: contaminació de l’entorn abans d’arribar al gorg (realitzat per l’humà) però amb la prohibició de l’entrada dels gossos a aquests espais, és clar, que la fotografia en què apareixo jo amb el meu gos a l’aigua no hi havia cap plàstic, perquè òbviament en el moment de la fotografia, sempre volem captar un moment romantitzat i maco, però la realitat que per accedir a aquest riu sempre s’atravessen zones plenes de bosses, plàstics i llaunes llençades pel bosc…
Amb aquesta dualitat vull posar de manifest la hipocresia de la situació: per què se sanciona l’entrada de gossos a segons quins indrets, quan els veritables responsables de la contaminació som els humans?
A través d’aquesta crítica visual, vull transmetre un missatge sobre la necessitat de plantejar les nostres prioritats.
Aleshores, la imatge neta simbolitza el desig de convivència amb la natura i les mascotes, mentre que el dibuix mostra i recorda la responsabilitat de preservar l’entorn és nostra, no dels animals.
Les imatges d’aquesta setmana continuant amb el fil conductor de la setmana passada, la primera; ens indica prohibició en zones verdes o parcs infantils per part dels gossos. Els cartells clarament tenen com a objectiu marcar un límit de convivència ciutadana. Establint una norma la qual prohibeix que els gossos no poden entrar al parc infantil.
La segona imatge trobada fora d’un supermercat, amb una anella per lligar la corda del gos, perquè aquest s’esperi allà mentre la persona entra a comprar.
D’una banda, puc entendre que hi ha gossos que potser embruten la botiga on es ven producte alimentari, però continuant amb el debat, també hi ha gossos molt educats, que no fan res. I, en canvi, hi ha persones que van molt brutes i poden també contaminar el menjar, així com maleducades que poden fer vandalisme… Per no parlar que hi ha gossos, que poden tenir traumes i que pot ser un veritable problema deixar-los fora sols. Així com pot haver-hi gent dolenta, que s’emporti el gos i el propietari d’aquest mentre està comprant no se n’adoni… Delimitant una frontera; una delimitació d’on poden passar els gossos i no. En aquest sentit, aquests missatges s’uneixen a nocions fonamentals com límit, frontera, diferència i alteritat.
I aquí és on ve la meva crítica, a tall d’exemple, recordo de petita amb el meu pare i la gossa anar a aquest parc on els pares seien al banc mentre menjaven pipes, les quals llençaven a terra (justificant que eren orgàniques) fent muntanyes i muntanyes, sense límit… I el meu pare m’esperava fora del ballat amb la gossa que teníem per aquells temps… I ara molts cops em ve la imatge d’aquell record, que el meu pare s’havia de quedar fora amb la gossa, mentre la resta de gent podia estar dins pel simple fet que no duien gos. En canvi, estaven embrutant i contaminant l’entorn.
En aquest cas són pipes que no és l’exemple més contaminant, però sovint podem trobar els parcs plens de bosses de patates, ampolles o brics de begudes… Quan dic, que les nocions de frontera i alteritat també apareixen en aquest context de la responsabilitat envers les mascotes, em refereixo al fet que els propietaris de gossos tenen la responsabilitat de vetllar per la seva conducta, respectant així les necessitats i drets d’altres ciutadans. No obstant això, deixen de banda que potser, hi ha altres factors que embruten igual o més l’espai que habitem, però, en canvi, no prohibeixen l’accés dels éssers humans…
De fet, durant l’època de la covid van fer diverses investigacions on el confinament va reduir a la meitat la contaminació, segons el país.Amb això ens adonem que el fet que durant el confinament la contaminació disminuís ens recorda que la nostra activitat diària té un impacte notable en el medi ambient i en la convivència urbana, però és més fàcil negar l’accés als gossos a segons quins indrets…
Si més no, entenc que també hi ha gossos que no estan educats i poden ser agressius, o pesats (perquè borden molt)… Però també trobem persones que són agressives, o que criden, i són maleducades.
En definitiva, les nocions de frontera i alteritat que mencionava amb anterioritat reflecteixen com construïm els nostres espais i com percebem els altres, dels humans respecte a la dels animals.
Els gossos, com a animals de companyia, sovint esdevenen un objecte de control i normativització en els espais públics, mentre que les conductes humanes, que també poden ser problemàtiques, sovint queden més invisibilitzades.
A l’últim, la responsabilitat cap a les mascotes implica educar-les i vetllar pel seu comportament, però també és important que reconeixem que les normes no sempre són aplicades de manera equitativa.
Mentre que les accions d’un gos poden portar a restriccions immediates, les accions de les persones sovint no són sancionades de la mateixa manera. Potser és hora de replantejar-nos no només les responsabilitats dels propietaris de mascotes, sinó també com fomentem una cultura de respecte i convivència que inclogui tant animals com persones.
Referències bibliogràfiques:
Ajuntament de Sant Boi de Llobregat. (2022). Jo m’espero aquí [Cartell]. Ajuntament de Sant Boi de Llobregat.
Ajuntament de Sant Boi de Llobregat. (2019). Gossos no [Cartell]. Ajuntament de Sant Boi de Llobregat.
El País. (2020). El confinamiento reduce a la mitad la contaminación en las 80 ciudades más pobladas de España. Recuperat de [https://elpais.com/sociedad/2020-04-11/el-confinamiento-reduce-a-la-mitad-la-contaminacion-en-las-80-ciudades-mas-pobladas-de-espana.html].
Després de dies reflexionat, mentre passejava el meu gos, vaig trobar un cartell de la Diputació de Barcelona que deia “A casa, no deixem que el gos embruti. Al carrer, tampoc. Sancions de fins a 600 euros per no collir les caques dels gossos”(Ajuntament de Barcelona, 2024).
Aquests cartells pretenen denunciar un problema que esdevé per a tots, i són els excrements dels gossos i la falta de civisme dels propietaris d’animals de companyia. Tant és així que molts dels ajuntaments de Catalunya han optat per posar mesures econòmiques.
La meva crítica recau en el fet que, tot i que estic a favor del missatge que vol transmetre el cartell, m’entristeix veure tants cartells pels pobles i ciutats, denunciant la mala pràctica dels PROPIETARIS d’aquests animals de companyia, ja que embruta la imatge dels gossos.
I com he dit estic d’acord amb l’obligatorietat (tot i que no hauria de ser necessari perquè és obvi), també hi ha altres pràctiques que un cop més les responsables són les PERSONES, i no trobem tants cartells reivindicant això.
A tall d’exemple, jo visc al costat de la rambla de Sant Boi. Cada nit hi ha moltes persones que beuen deixant les ampolles de vidres tirades al carrer a l’abast de qualsevol nen/a petit/a, gossos que es poden tallar amb els vidres que deixen, bosses de plàstic, pixen a qualsevol lloc… A més d’embrutar i contaminar l’entorn on vivim…
Això, no només passa a la zona on hi ha bars nocturns, sinó també a espais naturals, com per exemple: un petit turó anomenat “La muntanyeta” on la gent acostuma a pràctiar esport, passejar amb les famílies o gossos… Doncs els caps de setmana al matí acostuma a haver moltíssimes ampolles de vidre, bosses llençades pel camp, preservatius, i excrements humans amb paper al voltant…
En conclusió, la meva reflexió, aniré estirant el fil amb els pròxims registres, és envers la facilitat que sovint té la societat per blanquejar la imatge dels fets que cometem els humans, però quan es tracta d’animals s’endureixen les mesures. Més endavant veureu més cartells sobre les dures restriccions que pateixen els animals. Però els humans que sovint som qui ens carreguem més l’entorn, sortim més beneficiats.
Comparteixo el relat sobre la meva petita història envers l’educació artística i el que significa per a mi!
Si penso en la meva trajectòria artística, a priori, em surt dir que no soc una persona massa entregada a l’art, però pensant més profundament tots tenim una petita part a la nostra vida que és completament art, doncs el concepte és molt ampli, i es pot expressar de moltes maneres. Així que donant-li voltes per fer el diagrama vaig començar a estirar el fill i em vaig adonar que ha estat un constant procés d’experimentació. Ja que al llarg dels anys, he explorat diferents vessants d’algunes completament aïllades entre elles i d’altres relacionades. En l’actualitat algunes d’elles continuo explorant, però d’altres les he anat deixant.
El cert és que des de ben petita, sempre m’havia agradat molt dibuixar, pintar, fer plastilina, fang… Tant és així, que els pares sempre expliquen l’anècdota que sempre estava jugant o fent manualitats; mai mirava dibuixos a la televisió, i si ho feia sempre ho havia de fer amb alguna cosa a la mà (colors, llapis, pinzells per pintar…). Tant és així que quan jo tenia 7 anys, a l’escola feia una extraescolar, on un dia a la setmana fèiem “Arts plàstiques” i em va fascinar… Cal afegir que això em ve bastant del pare, perquè sempre ha dibuixat molt, com a hobby, així com des de ben petit a l’escola el van ensenyar a tocar la guitarra, i a dia d’avui ho continua fent, perquè li encanta. Fet que a mi, la música mai no em va despertar especial interès, fins a l’entrada a l’edat adulta… Que més endavant dono més detalls.
Simultàniament, passió heretada del pare també, entrant a la preadolescència vaig demanar una càmera de fer fotos, perquè jo veia el meu pare que sempre fotografiava moments bonics en família, de viatge, a casa etc. I tant el meu germà com jo, sempre vam despertar aquest interès per la fotografia. Si més no avui dia, ho continuo fent, amb diferents càmeres que tinc al meu prestatge: una càmera reflex, una analògica dels anys 60 (precedida de la meva tieta àvia), una càmara polaroid que imprimeix les fotos automàticament, i el mòbil que no fa les fotos del tot malament… El que més m’agrada de capturar moments especials, és el post: ja que cada any revelo unes 60 fotografies de dies importants d’aquell any, i l’organitzo en àlbums endreçats per dates i informació detallada.
M’agrada perquè de tant en tant m’encanta mirar fotografies de quan érem petits, dels meus pares quan eren joves, inclòs dels meus tiets i avis… Així que vaig decidir no perdre la tradició del meu pare de revelar les fotografies, tot i que en l’actualitat la gent ja no ho acostuma a fer, nosaltres ho continuem fent, perquè penso que és un record molt maco, i no es quedin oblidades als diferents dispositius que es van quedant obsolets.
A més, quan érem confinats per la COVID, m’agradava mirar els diferents àlbums que tenia fins aleshores, de dies amb els meus amics, cosins, parella; de moments compartits i feliços a la platja, aniversaris, barbacoes, al camp, vacances… I va reafirmar la meva passió per revelar fotografies.
Reprenent el tema de la pandèmia, durant aquells mesos de quarantena, a casa vam aprofitar per reprendre aquells hobbies que amb la rutina es fan més difícils de fer. Centrant-nos en la part artística, el meu pare es va dedicar 100% a la guitarra i em va proposar ensenyar-me per acabar tocant els dos junts. Cal afegir que la meva parella també toca la guitarra des de l’adolescència, i puc dir que vaig tenir dos bons mestres. Si més no, aquell projecte només va durar a la quarantena i actualment no toco mai la guitarra, per descontent de la meva parella i pare…
El que si he continuat fent és l’amor per la ceràmica fent tasses de cafè, gerros de flors… per mi és la meva manera de desestressar-me, no pensar i deixar fluir… El procés de pensar el disseny la forma i posteriorment quan s’asseca, pensar en com pintar-ho, colors a combinar… També m’agrada aprofitar materials reciclats per farcir-los i fer quelcom decoratiu…
També, l’altre món que m’apassiona és el poder confeccionar-me la meva pròpia roba o accessoris… Em resulta increïble portar coses que m’he fet jo mateixa. Sabent que ningú més porta aquella peça de roba. I que a més, me l’he fet 100% al meu gust, ajustada al meu cos, ja que està fet a mida completament. Aquesta passió me la va transmetre la meva àvia, perquè com moltes dones de l’època; era modista.
Actualment, tinc la seva màquina de cosir, una Singer, però per desgràcia ella no em va poder ensenyar, així que intento aprendre sola, gràcies a videotutorials que trobo a internet. És per això que aprenc a poc a poc, i que les meves peces tenen moltes errades, però són imperfeccions que estimo, i què sempre gaudeixo del procés.
Sempre he dit que, a part de la carrera d’educació Infantil, algun dia m’agradaria estudiar la carrera de disseny i patronatge de moda. A més, aquest estiu vaig fer un pas endavant i em vaig endinsar en el món del ganxet, fent els meus propis bolsos de diferents colors i mides… El que més m’agrada del ganxet és que m’ho puc endur on sigui, i anar fent a poc a poc, mentre miro la TV, a la platja, al cotxe, al tren…
Bé fins ara, he relatat la part artística perquè fa al món més visual (la fotografia), la part manual (manualitats amb ceràmica, ganxet i cosir…) però no m’havia adonat que l’esport que practico és una forma d’expressió artística, doncs es tracta d’una tècnica de fitness plena d’acrobàcies; fent figures amb el propi cos, sobre una barra en vertical, s’anomena: pole dance.
A més, aquest esport per mi suposa força, flexibilitat, equilibri, re
sistència i coordinació ja que treballa gairebé tots els músculs del cos, promovent un entrenament complet i equilibrat. Però alhora el sento com una lluita per desestigmatitzar la pràctica, per reeducar sobre la seva història i evolució, ajudant a trencar prejudicis. Sobretot comporta per a mi, superar reptes que pensava que eren impensables per a mi, i per tant m’ajuda augmentar la meva autoestima, confiar en el meu propi cos i trencar les meves pròpies limitacions mentals.
Mirant enrere m’adono què el que per a mi era experimentar amb allò que em fa sentir bé, lliure, tranquil·la i feliç, alhora ha enriquit la meva experiència artística. La meva manera d’expressar-me em fa sentir connectada amb mi mateixa. I això em fa sentir bé, però mai ho havia comptat com que era “art”, i ara em pregunto; per què no?…
Arribo a la conclusió que a vegades la societat amaga l’expressió artística individual i deixa poc fluir aquesta part intrínseca que segur que tots en tenim. Suposo que és per això, que cada cop des de les escoles es fomenta una plàstica més lliure sense tantes pautes donades pel mestre cap a l’alumnat, per tal de deixar fluir la imaginació i creativitat de cada individu que romandrà adormida sinó es fomenta…
Desitjo que us agradi la meva història, gràcies per llegir-me!
Públic 
A més, aquest esport per mi suposa força, flexibilitat, equilibri, re
Aquest és un espai de treball personal d'un/a estudiant de la Universitat Oberta de Catalunya. Qualsevol contingut publicat en aquest espai és responsabilitat del seu autor/a.